Els Tamborers de la Sala

TAMBORERS DE LA SALA, DE LES INSTITUCIONS MÉS ANTIGUES D'EUROPA.

TRUJILLO PONS, CÀNDID

About this Item: Article publicat a la revista Caramella núm. 28


No és d’estranyar que els Tamborers de la Sala, i per extensió de l’Ajuntament, juntament amb els gegants Tòfol i Francinaina, l’Olivera de Cort o «En Figuera», constitueixen un símbol ben arrelat en els palmesans. Aquest grup de tamborers ha creat un tòpic dins la iconografia ciutadana. Constituïren un símbol ben arrelat en la memòria de la gent de Ciutat. Han passat a formar part del llenguatge viu amb la dita popular: «els tamborers han d’haver estudiat set anys davall terra».

Els Tamborers de la Sala, juntament amb els Blauets de Lluc, són una de les institucions musicals vives més antigues d’Europa i les tenim en aquest racó del país, a l’illa de Mallorca; així com també la recent desapareguda formació del Joch de Ministrils del Consell de Mallorca recuperada l’any 2001 pels Xeremiers de Sa Calatrava i que les recents tempestes polítiques han fet desaparèixer. La figura dels tamborers ve lligada, històricament, al cerimonial del poder polític i civil, així com a les cel·lebracions religioses de Ciutat. L’ús de tambors en els actes musicals és un fet que a Mallorca arrenca en l’època medieval.

El conjunt de Tamborers de la Sala va ésser creat com una entitat ciutadana estable en el segle XVI i és, també, en aquesta època on hi trobam molts testimonis documentats, els quals parlen de tambors i tamborers participant en actes públics i cívics.

PRECEDENTS HISTÒRICS

Al manuscrit de les Lleis Paletines (1337), on es reglamentava les funcions del personal que treballava a la cort de Jaume II ja tenia al seu servei músics tocadors de tubes, trompetes i timbals, a diferència del que s’estilava a la cort de Catalunya on s’usaven trompadors. Aquests instrumentistes de percussió, en una primera època, no formaven, encara, un cos de tamborers independent, perquè tenien consideració de joglars.

A l’any 1405 els pregoners de Ciutat ja eren acompanyats per tambors i altres instruments.

NAIXEMENT I DIFUSIÓ

Aquest conjunt de membranòfons neix de forma indeterminada ben entrat el segle XVI. És aquí on hi trobam els primers documents, als quals hi apareixen dates com 1529, 1551 i 1589 i s’especifica l’existència d’un conjunt municipal de dos tambors (1529), mitjançant un nomenament per part dels Jurats. Ja el 1589, trobam noms concrets i nomenaments com a tamborers. Fou habitual que aquests músics haguessin de disposar del seu pròpi instrument. Als seus inicis el càrrec de tamborer fou habitual que se cedís per herència de pares a fills. Ja entrats al segle XVII, al 1601, l’anomenada «Banda de tambors» inicia una reorganització i figura el càrrec de tamborer major i, posteriorment, la de tamborer mestre, aquest darrer encarregat de procurar l’ensenyament.

Publicar pregons, acompanyar els jurats, participar en desfilades lligades a les celebracions festives i religioses de Ciutat, així com la participació en la festa de la Conquesta del 31 de desembre, són algunes de les seves activitats; així com, també, la seva participació a esdeveniments de caràcter excepcional. Avui dia, excepcionalment, també se’ls ha pogut veure algun cop fora del calendari habitual.

També, durant aquest segle, s’estableix, com a costum, que els tamborers poguessin entrar a la Seu desfilant dins el temple fins a les portes del cor. A través del llibre Cerimonial (1541-1686) podem saber que als «atamborers, cinc sous i vuit diners a quiscun» o també que en la Festa de la Conquesta «los manestrils, las trompetas, trompes llargues y tots los atambors i les trompetes acompanyaven el governador dins el palau».

El 22 de novembre de 1759 s’aprovà el «Nuevo arancel de los salarios y gastos de la Ciudad», un document on coneixem el salari i remuneracions anuals assignades en aquell moment i on s’estipula el número de vuit components i les seves obligacions de l’agrupació que segueixen unes pautes similars a les practicades en el segle anterior.

El nombre de components dels tamborers de la Sala ha estat variable, dels dos músics en els orígens a un nombre, probablement, superior a quatre, en el segle XVII; vuit, el 1759 i 1769; cinc, el 1849; set, el 1900; nou, el 1968; etc.

Imatge extreta de l'arxiu d'Andreu Muntaner Darde

A finals del segle XIX, els tamborers realitzaven algunes comitives i actuacions molt localistes i tradicionals - segons el folklorista Josep Massot: «el dissabte anterior al diumenge en què es publica (la Santa Croada) surten després dels oficis, de la Catedral Basílica, formant una processó molt singular i típica: la banda de tamborers, amb el Pregoner municipal, que no fa servir cap vestit especial, sinó una gorra amb les inicials PM. (pregonero municipal) i toca una corneta, i darrera ell dos homes enarborant sengles históriques banderes antiquíssimes[...] Aquesta singular processó, que recorre el barri de l’Almudaina, es repeteix d’una altra manera (la clerecía de la Seu) el dia següent, diumenge, abans de començar els oficis divins a l’interior, toquen: els tamborers un redoblament prolongat i el pregoner la seva corneta».

MÚSIQUES

J. Massot i A. Noguera constataren, fa més o menys uns cent anys, que uns dels perfils més característics del conjunt de tamborers de Ciutat eren els seus particulars tocs o dissenys rítmics «muy raros y difíciles de retener» (A. Noguera). Tal vegada, en aquesta dificultat tengui origen la dita popular de que «els tamborers han d’haver estudiat set anys davall terra». Malauradament, és un fet que la història recent del darrer segle ha deixat en l’oblit. Algunes de les tocates rítmiques dels tamborers eren notòriament enrevessades i desprenien una clara imatge de dificultat virtuosística «toquen amb notable mestria», segons paraules de Josep Massot, i els seus ritmes, com expressà Antoni Noguera, «muy raros y difíciles de entender».

També s’ha inclòs alguna refèrencia sobre els tamborers al famós poema de Pere d’Alcàntara Penya «Sa Colcada», que, actualment, cada 31 de desembre és recitat a la Plaça de Cort per Miquela Lladó en la festivitat de L’Estendard.

- Per aquí mateix, i amb ells

anaven vestits de gala

els tamborers de la Sala,

macers, mestres i virells,

i hi anaven els Jurats

amb les gramelles i els rissos,

curials i sobreposats,

el Regiments dels Suïssos,

i el Duc vestit de Virrei

amb senyors de sa oficina.

- Vestit com el Rei, padrina?

Vestit com el Rei?

- Tots els frares, els mossons,

capellans, inquisidors,

trompes, pífols i tambors,

el Regiment dels Dragons,

i després amb creu alçada

els canonges de la Seu

i el Bisbe, mitra posada,

que aquest dia anava a peu,

i a la fi, per més honor,

una música divina.

- Quina processó, padrina!

Quina processó!

El 1980, Pep Toni Rubio i Josep Rotger restauraren l’antiga formació del Tamborers de la Sala i s’hi incorporaren. Avui, els Tamborers de la Sala segueixen apareixent als actes civils i religiosos de Palma com: a la processó del Corpus, en Setmana Santa, a la cavalcada dels reis i a la Festa de l’Estendard. Joan Berga, conegut com en Joanet de Sa Calatrava, n’és el Tamborer Major.

BIBLIOGRAFIA:
ESTEVE, Josep-Joaquim. La música a les Balears en el segle XIX. Palma: Edita Documenta Balear, 2007.
ROSELLÓ, Ramon. Estudis baleàrics num 39. Notes per a la història de la música a Mallorca (segles XIII-XVII). Palma: Edita Conselleria de cultura, educació i esports, Govern Balear, 1991.
MENZEL, Cristina. ESTEVE, Josep-Joaquim. La música a Mallorca. Una aproximació històrica. Palma: Edició Consell de Mallorca, Ajuntament de Palma, Servei d’arxius i biblioteques de Palma, 2007.
COMPANY I FLORIT, Joan. Estudis baleàrics, any IV, num 20. Aportacions a l’estudi de la música mallorquina: del s. XII al s. XVI. Fonts i característiques generals. Palma: Edita Conselleria d’educació i cultura de les Illes Balears.
ROTGER MARTÍNEZ, Josep. De Joglars e Ministrils. Mallorca: Edició Consell de Mallorca, 2007.
BESTARD, Bartomeu. Los tamborers de la Sala. -Crónica de antaño. Palma: Diario de Mallorca, 8 de febrer de 2009.
MASSOT I PLANES, Josep. Cançoner musical de Mallorca. Palma: Edita Sa Nostra, 1984.
DE CANDÉ, Roland. Diccionari de la Música. Barcelona: Edicions 62, 1982.
PARETS I SERRA, Joan. CARBONELL I CASTELL, Xavier. MASSOT I MUNTANER, Biel. ESTELRICH I MASSUTÍ, Pere. Els Ministrils i els Tamborers de la Sala. Palma: Edició Ajuntament de Palma, 1993.
MENZEL, Cristina. ESTEVE, Josep-Joaquim. La música a Mallorca. Una aproximació històrica. Palma: Edició Consell de Mallorca, Ajuntament de Palma, Servei d’arxius i biblioteques de Palma, 2007.
COMPANY I FLORIT, Joan. Estudis baleàrics, any IV, num 20. Aportacions a l’estudi de la música mallorquina: del s. XII al s. XVI. Fonts i característiques generals. Palma: Edita Conselleria d’educació i cultura de les Illes Balears